Juga amb nosaltres a la Terrassa Medieval!
0 comentaris Escrit per LuLu el dimarts, octubre 31, 2006 a les 5:05 PM.
El portal ciutadà Terrassa.net amb la col·laboració de la zarza de biblioteques ha proposat una iniciativa per a fomentar l’aprenentatge de la cultura i fer que petits i grans se sentin atrets per unes matèries que tradicionalment es veuen com a pesades i aburrides.
Aquesta iniciativa es tracta d’un joc virtual que té l’objectiu de difondre la història local de la ciutat de terrassa d’una manera amena i divertida.
El joc consisteix en respondre les preguntes que s’hi formulen sobre la història medieval de terrassa i Catalunya. Aquestes preguntes tenen diversos graus de dificultat i per tant diferent puntuació: fàcils, que puntuen 500 punts, mitjanes, que tenen valor de 1000 punts, i difícils que valen per 1500 punts.
Per a cada pregunta fallada però, es resten punts, i per a que això no passi els participants compten amb diversos ajuts:
Les bibliotèques, on s’hi pot trobar un munt de llibres per a respondre les preguntes, els webs, com arteguias, la biblioteca electrònica o el cercador de Vilaweb Nosaltres.cat, i també el Museo de Terrassa.
El Joc té a més un premi: un viatge per a dues persones a Santiago de Compostela, una de les ciutats que va tenir més importancia a l’època medieval.
El joc forma part d’un cicle anomenat “Terracia: una Vila Medieval”, que ha estat creat per a donar a conèixer el pasta de la ciutat i ensenyar a petits i grans tot allò que els envolta per a què ho mirin amb uns altres ulls, per a què aprenguin a apreciar totes les coses que a vegades no apreciem, com les esglésies de Sant Pere, les 6 bibliotèques de Terrassa que ens poden donar informació d’un munt de coses, el castell cartoixa de Vallparadís, etc.
Gràcies a aquestes iniciatives es permet que els més petits s’apropin a l’educació i a l’aprenentatge de manera voluntària i amb ganes d’afrontar els petits reptes que sel’s propasa.
La web del joc és www.terrassa.net/terracia/index.html
Aquest és el cas d’un columnista de Melilla Hoy, Francisco Roldan, que ens ha demostrat la seva falta de cultura al redactar un article ple de difamacions i tòpics que crec que algú li ha de rectificar.
Roldan comença expressant el seu rebuig al cava català i manifesta que abans de celebrar el que ell diu “la llegada del Niño Dios” amb aquest producte ho farà “con cualquier otro producto espumoso, hasta brindaria con agua de Trara”.
Primer de tot, dir-li al senyor Roldan que no ens menteixi posant per sobre de tot al “Niño Dios” com si els catalans fóssim uns pecadors impresentables, ja que utilitzar d’aquesta manera la seva imatge demostra que no segueix gaire les seves creences, o es que el “niño Dios” deia que es visqués dins l’odi i la rancúnia?
D’altra banda, expressar també la meva sorpresa al relacionar tot el que és català amb l’independentisme i el “separatisme. L’any passat Codorniu i Freixenet van veure com la seva facturació disminuïa en un 4% degut al boicot que es va fer, però perquè es va fer? Es que heu vist mai una bombolla de cava vestida de catalaneta o amb l’escut del Barça? Algú mentre bevia cava sentia una veu de la consciència que li deia “sigues català! Sigues català! Puta espanya!?” ( com diu Roldan que diem).
El senyor Roldan no veu que és una tonteria fer el boicot i que només serveix per a generar més tensions i odi? O es que farà també boicot a tot aquell que sigui d’un equip de futbol diferent al seu, o a tots aquells que no es diguin Francisco, o a les dones rosses? Perquè si a tot allò que porta el mot català? Això no se n’hauria de dir racisme o xenofòbia?
I per últim, m’agradaria que aquest columnista m’expliqués el perquè del mot impresentable davant de la paraula Carod-Rovira, ja que s’ha oblidat d’argumentar-ho, com també perquè anomena dialecte català al que és clarament una llengua ( si no pot llegir les definicions de dialecte i de llengua i comprovar-ho).
En definitiva, senyor Roldan begui amb el que més de gust li vingui. Jo brindaré amb cava, a part de perquè és català, perquè fa més festa.
*36 degrees-Placebo*
Diumenge es va veure com últimament s’està fent més emocionant la política que el futbol. El trist final Madrid- Barça fa que em decanti més per la bona estona que em va fer passar el debat dels cinc presidenciables retransmès a tv3.
Crits, Cuní castigant als nostres mandataris, respostes sense esperar el torn... la veritat és que els nostres polítics saben com fer-nos passar una bona estona, amb un debat entretingut on Mas i Piqué van tenir el major temps la paraula.
Tot i que Mas anava a “per totes”, va ser el blanc dels cops de la resta de candidats, començant per Saura, capficat en expressar-li la bona gestió del Tripartit, i mostrant les seves cartes des del principi. La millor frase: “Amb el govern de CiU no faríem un DVD, faríem una sèrie”.
D’altra banda Piqué, que criticava a tort i a dret, tenia divendres un atac de sinceritat, no només per criticar a la política en general amb la frase “què ens està passant” sinó també per donar el toc morbós durant les dues hores de tertúlia. El primer blanc: Saura i la seva despreocupació pel delta de l’Ebre que “s’està morint”; el segon, Mas, amb la seva prepotència; tampoc va oblidar dir-li a Montilla que és un imposat per Zapatero; i a Carod que el van fer fora des de Madrid.
Un altre en dir una frase per a comentar va ser Montilla, que va deixar les coses ben clares quan va expressar que “Catalunya i Madrid parlen el mateix idioma”. Molt criticable, si senyor, perquè no només parlen idiomes diferents, sinó que a més tenen diferents necessitats i per tant diferents maneres de pensar i de veure la política. Volia dir Montilla que PSC i PSOE són el mateix? En realitat això només ho sap qui li va escriure el guió, perquè a part de llegir, somriure i dir-li repetides vegades a Mas un únic argument el candidat socialista no va fer res més. El reiterat “vostè ha anat al notari senyor Mas, vostè no té credibilitat” podria ser, a més, infinitament criticat, ja que quanta credibilitat té una persona que ha de llegir el seu pla polític?
Carod, poc xerraire, intentava treure ferro a la discòrdia expressant la seva voluntat de sacrificar-se per Catalunya per a aconseguir que aquesta avancés. No gaire encertada la seva frase de “quan era jove pensava que podia canviar el món” com tampoc la seva expressió de les idees: moltes i bones però sense saber com aplicar-se.
Per últim, Mas va anar directe al gra mostrant, com ja va fer amb el DVD, les pífies i despropòsits del Tripartit, i es va mostrar a favor que tots expressessin els seus pactes posteriors, i és que en realitat té bastanta gràcia que un no pugui votar a qui vol perquè “si voto a esquerres en realitat voto a ICV i a PSOE, si voto a PSOE voto als nacionalistes catalans i si voto CiU voto PP” o viceversa. És això democràcia?
Hi ha moments en què explotes i estic notant que el meu està a punt d'arribar.
Massa feina, massa nervis, massa cotxes, massa uni, massa treballs, massa masses!
No sé i no puc definir de què és el massa, però sé que estic farta de moltes coses: dels professors que només ens utilitzen per a omplir el seu ego ( vease qui vosaltres estigueu imaginant), dels canvis de temps que fan que tinguis calor o fred en milèssimes de segon, de tenir-me que xupar una cua de cotxes de més d'una hora per arribar a la UAB quan tansols estic a 15 minuts etc. Al bar tansols es parla d'aixo. Escoltis la conversa que escoltis sempre hi ha algú parlant del que ha tardat en arribar.
És denigrant
I després arribes, haven-te llevat un hora abans per a poder arribar a classe, i et trobes amb classes d'assignatures que només fan que ser una repetició. Repetició de Disseny de primer, repetició de comunicació corporativa i un bucle infinit per a fer la carrera de 4 anys. Per què no s'aclaren i ens fan una assignatura que no ens faci perdre el temps? per què consideren que hem de saber fer un pla d'empresa a periodisme si fins i tot als d'economia no els ensenyen com fer-lo? incògnites d'aquelles del milion de dolares que potser un dia descobrirem, però que fan cansar al més hiperactiu.
Intrigues i foscor a Catalunya
3 comentaris Escrit per LuLu el dilluns, octubre 16, 2006 a les 3:39 PM.
* Rebellion (Lies)- The arcade fire*
Després que no es celebri la cimera sobre l’habitatge a Barcelona per motius de seguretat, Catalunya torna a veure com és l’escenari d’un thriller polític maquiavèlic. Serà veritat que estem en guerra?
CiU ha començat la pre-campanya política per a les eleccions del proper 1 de novembre amb un element insòlit dins el que anomenàvem oasi català, amb un documental que presenta la part més fosca dels últims tres anys de govern, un thriller amb Montilla com a principal conspirador, que fa pensar en els polítics més com a família de gàngsters que no pas com a persones triades legítimament pel poble.
Dic que anomenàvem oasi català perquè el mot es referia justament a la resta de política d’Espanya: La campanya política que es feia aquí no volia tenir res a veure amb algunes de Madrid, basades en actituds destructives i en el desprestigi.
I és justament en el què ha caigut CiU al presentar-nos un DVD on es presenten “Imatges reals dels 3 anys de Tripartit” que ens recorden casos com la corona d’espines, l’enfonsament del Carmel, la reunió de Carod amb ETA o el caos de l’aeroport del Prat. Una nova manera de fer campanya política que, juntament amb la caràtula del “documental” que, mostrant a Saura, Carod-Rovira i Maragall amb Montilla de fons a la foscor, firma amb la frase “ Quan el preu de la lluita del poder és un país”, només demostra que per al poder es pot arribar a qualsevol cosa i que la publicitat electoral té molt poc de joc net, basant-se més en el desgast a l’oponent que en la presentació de les pròpies propostes electorals.
Però aquest DVD no perjudicarà la imatge que tenia CiU fins ara? Personalment, sempre havia considerat CiU un partit seriós , amb una política respectable i una manera de fer bastant reflexiva. Ara se’m mostra una nova vessant d’aquest partit, que cau en la línia de la crítica i la magnificació de xocs puntuals, com també en el cinisme, apropant-se una mica ( i sense ànims de comparar cap partit) als documents FAES.
Ja és sabut que els símbols en la política són molt importants, i aquests símbols són els que CiU utilitza per a fer la crítica al Tripartit, però cal arribar a l’extrem de parlar de conspiracions polítiques? Cal encara recordar que mostrar un tros de veritat no significa veure la veritat sencera? Que hi ha matisos i omissions que també poden ser mentides?
Segons Artur Mas, cal recordar als catalans “Què no es pot tornar a votar l’1 de novembre”. Per què no ens recorden per què cal votar a tal o qual partit? Per què no ens ofereixen una proposta que sigui la millor, en lloc de dir-nos que ells no són pitjor?
*Might tell you tonight- Scissor Sisters*
Sembla mentida com , d’una mateixa pel·lícula, es poden extreure conclusions tan diferents. I és que són moltes les crítiques ( i molt diferents entre elles), les que ha rebut la pel·lícula del jove militant del MIL, Salvador Puig Antich. Des del rebuig dels companys del MIL, que veuen el film com un producte comercial que perverteix la seva figura, fins a aquells que consideren que la producció sols l’exalta com a superheroi antifranquista, mostrant uns personatges plans: bons o dolents, i sense cap mena de veracitat. No hi ha bons ni dolents, a la pel·lícula, hi ha éssers humans. Éssers que tenen diferents maneres de pensar, de veure les coses, però que tenen la capacitat d’estimar i d’entendre, com mostra l’amistat entre el jove militant i el funcionari de presons.
Molts titllen la pel·lícula de producció política, mentre que d’altres ressalten el fet que no aprofundeix en la vida d’aquest activista, sinó que incideix més en el drama familiar.
És que no han pensat que el film no pretén magnificar a Salvador ? No és la història de Salvador Puig Antich, sinó la història de molts salvadors, de tots aquells que han patit la pena de mort. La pel·lícula vol ser una lluita contra la pena de mort. Vol arribar a les consciències i fer conèixer una realitat que, per desgràcia, existeix.
Algunes de les crítiques a la pel·lícula són el fet de presentar a Puig Antich com a noi bo, que mor pels seus ideals i que és injustament el cap de turc de la dictadura.
Bé és cert que Salvador Puig Antich va ser malferit en el tiroteig en el què es va matar a un policia, i en el film, aquesta mort no és omesa, al contrari, el propi protagonista reconeix la seva culpa, i explica tots els actes que ha fet amb el seu grup armat, esborrant així la seva imatge de màrtir o d’heroi, de noi bo, que tant és criticada.
El que no es pot negar és però, que al film es mostra també la seva vessant més humana. Salvador era una persona com tots nosaltres, tenia les seves pors, la seva vida personal i familiar, que no era precisament perfecta. Puig Antich no rep mai la visita del seu pare a la presó, mostrant així que no tenia bones relacions amb ell.
El film no pretén analitzar a Puig Antich, ni als seus ideals, simplement vol mostrar uns fets que van passar. Uns fets que poden seguir passant, ja que la pena de mort encara és vigent a molts països.
No aprofundeix a la política del moment, i no vol heroïcitat ni venjances. Només presenta a un noi, a qui no podem negar la culpa a estar a presó però que al que si que podem criticar el seu càstig: la pena de mort.
World Trade Center (versió ampliada pel terrassa.net) XD
0 comentaris Escrit per LuLu el dilluns, octubre 02, 2006 a les 5:02 PM.
*Henrietta- The Fratellis*
Divendres vaig anar a l’estrena de World Trade Center, un pel·licula basada en els fets de l’11 de setembre del 2001.
Oliver Stone, el director de la pel·licula, va aprofitar la morbositat que els fets de les torres bessones li oferien per a fer una pel·licula que lluny de ser un homenatge als milers de morts degut a l’atemptat terrorista, sembla ser una al·legoria a la religió i als marines americans .
Oliver Stone ha rebut ja moltes crítiques per considerar-se una pel·licula massa comercial i superficial, ja que centra els fets en tan sols dos supervivents i emfatitzant al màxim conviccions que sols pretenen augmentar el dramatisme, com la família o la religió.
El director, que va criticar pel·licules com “Black Hawk Down” de Ridley Scott o “Pearl Harbor”, de Michael Bay, pel seu dramatisme i heroísme, ens presenta una pel·licula que justament es fonamenta en aquests dos punts.
El retrat del patiment de la gent que es va quedar allà dins atrapada queda invisible degut a un tractament basat en el dramatisme, creat, no per la situació angustiosa del moment, sinó pels reiterats flash-back a la vida familiar dels dos policies atrapats a les runes.
D’altra banda escenes com les que surt Jesús portant una ampolla d’aigua pel policia atrapat i mort de set, són innecessàries. Veure a un Jesús tot il·luminat amb les tipiques vestimentes, i el so angelical, però això sí, sense rostre, i amb una ampolla de plàstic a la mà dreta, fa que et posis a riure (o que t’indignis). Com també altres escenes com la del Marine catòlic fervorós, que entre les frases que deixa anar com “ no us deixarem sols, som Marines”, i la cara de psicópata assassí que creu que Déu li ofereix amb aquest fet la prova de la seva fe, fan recordar com a millor semblança a Silas, el monge assassí de “El codi Da Vinci”.
La pel·licula, no aporta res de nou, potser perquè en aquesta societat de la informació estem sobrecarregats d’imatges de l’11S, no ho sé, però no transmet cap mena de sentiment. Et deixa buit i indiferent pel que fa al tema que vol tractar, però amb una mirada crítica a les conviccions que hi apareixen.
Algú em pot dir com un cristià es pot considerar cristià o catòlic amb els arguments utilitzats per aquest marine? Lluites, proves, i altres coses que perjudiquen a gran part de la població. En realitat el cristià o el catòlic és el que diu? Perquè aleshores em considero jo més cristiana, ja que al cap i a la fi segueixo el que Déu va dir, sense intentar fer mal a ningú i sense posar la meva religió per sobre de tot. Potser no crec en l'església ni en la religió però crec en el missatge que va deixar Jesús, i no crec que es reencarnés, crec simplement en el fet d'estimar-se uns als altres, d'ajudar-se, de compartir, de viure tranquil i amb respecte. Cal una religió per a tot això? o la religió només és el verí del poble que fa que tot això no existeixi?
