Say what you want

*36 degrees-Placebo*

Diumenge es va veure com últimament s’està fent més emocionant la política que el futbol. El trist final Madrid- Barça fa que em decanti més per la bona estona que em va fer passar el debat dels cinc presidenciables retransmès a tv3.
Crits, Cuní castigant als nostres mandataris, respostes sense esperar el torn... la veritat és que els nostres polítics saben com fer-nos passar una bona estona, amb un debat entretingut on Mas i Piqué van tenir el major temps la paraula.
Tot i que Mas anava a “per totes”, va ser el blanc dels cops de la resta de candidats, començant per Saura, capficat en expressar-li la bona gestió del Tripartit, i mostrant les seves cartes des del principi. La millor frase: “Amb el govern de CiU no faríem un DVD, faríem una sèrie”.
D’altra banda Piqué, que criticava a tort i a dret, tenia divendres un atac de sinceritat, no només per criticar a la política en general amb la frase “què ens està passant” sinó també per donar el toc morbós durant les dues hores de tertúlia. El primer blanc: Saura i la seva despreocupació pel delta de l’Ebre que “s’està morint”; el segon, Mas, amb la seva prepotència; tampoc va oblidar dir-li a Montilla que és un imposat per Zapatero; i a Carod que el van fer fora des de Madrid.
Un altre en dir una frase per a comentar va ser Montilla, que va deixar les coses ben clares quan va expressar que “Catalunya i Madrid parlen el mateix idioma”. Molt criticable, si senyor, perquè no només parlen idiomes diferents, sinó que a més tenen diferents necessitats i per tant diferents maneres de pensar i de veure la política. Volia dir Montilla que PSC i PSOE són el mateix? En realitat això només ho sap qui li va escriure el guió, perquè a part de llegir, somriure i dir-li repetides vegades a Mas un únic argument el candidat socialista no va fer res més. El reiterat “vostè ha anat al notari senyor Mas, vostè no té credibilitat” podria ser, a més, infinitament criticat, ja que quanta credibilitat té una persona que ha de llegir el seu pla polític?
Carod, poc xerraire, intentava treure ferro a la discòrdia expressant la seva voluntat de sacrificar-se per Catalunya per a aconseguir que aquesta avancés. No gaire encertada la seva frase de “quan era jove pensava que podia canviar el món” com tampoc la seva expressió de les idees: moltes i bones però sense saber com aplicar-se.
Per últim, Mas va anar directe al gra mostrant, com ja va fer amb el DVD, les pífies i despropòsits del Tripartit, i es va mostrar a favor que tots expressessin els seus pactes posteriors, i és que en realitat té bastanta gràcia que un no pugui votar a qui vol perquè “si voto a esquerres en realitat voto a ICV i a PSOE, si voto a PSOE voto als nacionalistes catalans i si voto CiU voto PP” o viceversa. És això democràcia?