Si!! obligada! vull estar obligada! a casa escoltant música i fent sudokus, esperant que la gent surti de la universitat o de treballar per a poder anar amb ells a prendre el cafè. No és que no sàpiga anar sola pel món però no vull gastar-me el sou d'aquest mes quan encara em queden 5 delicioses setmanes per a cobrar...¬¬' . Les parets se'm converteixen en sudokus ja! poso la tele i envia sudoku al 5557. Estic envoltada de números i quadradets...que trist...això recordo que em va passar quan tenia 12 anys amb el tetris...¬¬ M'ABURREIXOOOOOO!!!!!!!!!!!!!! vull obligacions, he demanat si a la feina tenen hores per a mi! estic malalta.
Demà ja dissabte. queden...queden només 3 dies! 3 dies per a començar amb un horari matador que em farà aburrir les parets de l'autonoma per a mesos...3 dies per a veure a tothom i no poder fer cafès i anar estressat i arribar a casa a les 11 i posar-te directament al llit. uah! com envejo aquesta vida! com envejo la gent que pot dir per fi és dissabte. argh.
Només una miqueta de verí. Res, un comentari, una frase, una cosa que et faci dubtar, o mirar les coses des d'un altre punt de vista i la confiança desapareix...perquè creure abans a una persona que no en té ni idea que a una persona amb qui et compenetres i et sents bé? potser perquè penses que...que no pot ser possible que ell estigui bé amb tú com tu ho estàs amb ell, i que malgrat les dificultats doncs intenti estar amb tú, o pensi en tú. i Veus que només parlar amb tú és tot efusivitat i penses, no pot ser. I aleshores algú vé i et diu...no...és impossible...està amb algú altre, t'està mentint, això és molt estrany...i tota aquella llum en que tú vivies s'apaga de sobte i et tanques en una foscor absoluta. Veus tots els errors, veus indicis que et fan sospitar...però tot és producte de la imaginació. Veus conspiracions per tot arreu, sentin-te en una pelicula de romans, "quando a Augusto lo traicionaron los de su misma sangre" i coses per l'estil. Només una picada de serp ja se sap que pot ser mortal...el que no sé és si té antidot...i espero...que existeixi.
Siiiiiiiii! spam sobre els meus nous productes! ja està a la vostra disposició un fotolog! que què és això? doncs és una pàgina on pots publicar les teves fotografies per a fer públic arreu del món com n'ets d'artista. I bé, això és el que faig jo XD. si voleu veure-les i deixar algun comentari només heu d'anar a links i clickar a l'enllaç anomenat "quiuti" ^^ un petonet a tots!muaak!
Leaving the city- Roisin Murphy
Protocol de Kioto
Aire Pur. Estem segurs que actualment podriem trobar algun lloc amb aire pur? Avui. 12:30 a Barcelona. Via Augusta amb retencions. 20 minuts en cotxe per a arribar de Terrassa a Barcelona, 40 minuts per arribar de Via Augusta a C/ Villarroel. Sense aire acondicionat al cotxe, les finestres obertes i una olor...olor a màquina. La natura neutralitzada en gasos. Gasolina amb plom, gasolina sense plom, cotxes a gasoil,dièsel i més paraules que no sé ni què volen dir, tabac, el soroll dels camions... Abandonem la ciutat? anem a la muntanya? Allà podrem sentir alguna cosa més que el so dels motors. Escoltarem els ocells i, per la nit, podrem veure estrelles. Estrelles? contaminació lumínica. Puc veure el Tibidabo, tot de color groc. Puc resseguir les carreteres que comuniquen la resta de poblacions. Potser fixant-me molt podría dir fins i tot si a casa meva estàn o no dormint. Giro d'esquenes, esperant trobar la foscor, i veure un paisatge tenebrós, amb formes fantasmagòriques, però al cap i a la fi, naturals. Què em trobo? boira. Escalfament global, polució. Potser que torni a casa. Allà enxufarer la tele, posaré un documental i veuré natura envasada. Somiaré que sóc allà. M'entraràn caldfreds al pensar en el silènci viu que allí hi hauría, i pensaré en haver nascut molts anys abans, en la por que tenía Lestat el vampir quan, al despertar del seu letàrgi, va obrir els ulls al segle XX. En els sons creats actualment, les llums, l'artificialitat i reflexionaré pensant en el que va dir Edward Lorenz, i és que si el vol d'una papallona pot provocar huracans, què pot provocar el simple fet de girar la clau de contacte d'un cotxe?
Humphrey Bogart ( Dedicat al Jordi )
1 comentaris Escrit per LuLu el dimarts, setembre 27, 2005 a les 6:11 PM.
Era una vegada un noi que vaig conèixer a Razz. ens vam donar el hotmail i parlavem per msn. fins aquí tot era normal fins que vaig descobrir una cosa estranya...sempre em parlava de Humphrey...i jo pensava...¿Humphrey? quí és Humphrey? vaig començar a sospitar al veure la película de Bruce Willis, que mantenia contactes paranormals amb algun que altre fantasme suelto... tot i així...el noi em queia bé i no li vaig donar importància. Un d'aquells dies en va deixar anar una que va donar a llum la solució del problema: "són els meus moments Humphrey". Definitivament vaig descartar els seus contactes paranormals per a arribar a la conclusió d'un problema de doble personalitat ( un tio igualet que el del club de la lucha tú-amb un Brad Pitt mmm...deliciós per cert-)
Un cop descobert el seu alter ego, només restava veure les consequències de que el tingués dins...descobrir a Humphrey! Doncs la veritat primer de tot vaig pensar que seria un veritable "busco a wally" però que va...el que fa el google!
Humphrey...Humphrey era un mite. Però no un mite qualsevol,un mite en tots els sentits: Gàngster, trencacors,famós per les seves cites...un home que només mirar una càmara donava respecte. un home que no necesitava pistola per a fer-se el dur.
Però era això...era un mite...En la vida real no va tenir embolics de faldilles...bé si més no, no tants com el seu personatge ens feia suposar. Li agradaven les dones, però no per això se n'anava al llit amb totes elles, no va tenir cap embolic amb cap de les actrius amb qui compartia rodatge. Va estar casat 4 cops per això, els 4,desastres absoluts i no és d'estranyar si deixava anar frases com "Jo el que vull és una dona que m'esperi a casa quan torno de treballar." però es casava amb dones el perfil de les quals no era pas el de mestressa de casa...¬¬
Com a Gàngster...va iniciar la seva saga com el "dolent de la peli" però la seva fama i el seu èxit suposo van fer que aquest paper li sigués canviat per a passar a ser el "bo" i és que ja se sap el mal que fa la tele als joves i la quantitat de coses que poden aprendre dels seus idols. Així doncs... com a gangster va demostrat tenir massa bon cor...però bé tot i així s'ha de dir que va lluitar com va poder per una bona causa, i és que amb 42, al començar la Segona guerra Mundial, Humphrey Bogart era massa gran per a poder enrolar-se a l'exèrcit. Què va fer? es va quedar a Hollywood, fent pel·licules antifeixistes, una d'elles, la que el va portar a ser tan conegut, a que la gent vulgues tenir el seu alter ego, a que molta gent cites frases seves a les converses:
Casablanca
Un cop descobert el seu alter ego, només restava veure les consequències de que el tingués dins...descobrir a Humphrey! Doncs la veritat primer de tot vaig pensar que seria un veritable "busco a wally" però que va...el que fa el google!
Humphrey...Humphrey era un mite. Però no un mite qualsevol,un mite en tots els sentits: Gàngster, trencacors,famós per les seves cites...un home que només mirar una càmara donava respecte. un home que no necesitava pistola per a fer-se el dur.
Però era això...era un mite...En la vida real no va tenir embolics de faldilles...bé si més no, no tants com el seu personatge ens feia suposar. Li agradaven les dones, però no per això se n'anava al llit amb totes elles, no va tenir cap embolic amb cap de les actrius amb qui compartia rodatge. Va estar casat 4 cops per això, els 4,desastres absoluts i no és d'estranyar si deixava anar frases com "Jo el que vull és una dona que m'esperi a casa quan torno de treballar." però es casava amb dones el perfil de les quals no era pas el de mestressa de casa...¬¬
Com a Gàngster...va iniciar la seva saga com el "dolent de la peli" però la seva fama i el seu èxit suposo van fer que aquest paper li sigués canviat per a passar a ser el "bo" i és que ja se sap el mal que fa la tele als joves i la quantitat de coses que poden aprendre dels seus idols. Així doncs... com a gangster va demostrat tenir massa bon cor...però bé tot i així s'ha de dir que va lluitar com va poder per una bona causa, i és que amb 42, al començar la Segona guerra Mundial, Humphrey Bogart era massa gran per a poder enrolar-se a l'exèrcit. Què va fer? es va quedar a Hollywood, fent pel·licules antifeixistes, una d'elles, la que el va portar a ser tan conegut, a que la gent vulgues tenir el seu alter ego, a que molta gent cites frases seves a les converses:
Potser l'existència dels mites no és bona. perqùe en definitiva, un mite què és? pot ser presentat com una persona perfecte, sense cap mena d'error, amb la veritat absoluta, però també pot ser això, el que és Humphrey, un home que va lluitar per una cosa, pel seu ideal, i potser no amb les armes, però amb el que podia en aquell moment. Per a mi no és un mite per la seva duresa, pel seu pose xulo a les pel·licules o pels seus suposats triomfs amb les dones...és un mite per fer el que va fer i per aconseguir això, arribar tant dins la gent amb els seus papers que fins i tot ara, gent de 21 anys el conèixen i volen ser com ell :P .
Art o Consumisme, la originalitat en còpies?
5 comentaris Escrit per LuLu el dilluns, setembre 26, 2005 a les 9:45 PM.
Amb la llicenciatura de Belles arts i Disseny pictòric a l'esquena, Andrew Warhola, més conegut com Andy Warhol, va arribar a Nova York. Dibuixant, pintor, grafista, cineasta, fotògraf, productor musical, empresari...en definitiva: polifacètic, es va convertir en celebritat gràcies als seus dibuixos Pop. Considerat com el creador del Pop-Art, amb obres com la "Campbell's soup can", "Heinz Ketchup" o "Kellog's corn Flakes", la seva excentricitat el va llançar a la fama en una època en que Amèrica buscava la seva identitat desesperadament, convertint-se ja abans de morir en un mite.
Aprofitant la seva fama va fundar "The Factory", un estudi d'art més famós per les festes que allà s'organitzaven que no pas per ser el centre de producció de les seves obres.
"The Factory" va treure a la llum milers de reproduccions de les seves obres, desmitificant l'art com a element únic i unitari: es creaven copies i copies d'0bres, el consumisme era present en els seus quadres que qualsevol amb suficient poder adquisitiu podia aconseguir. Així es podia tenir a casa el quadre que qualsevol famós tenia.
Warhol estava obssessionat amb el món del glamour i la bellesa. amb un físic que no li agradava, cínic i egocèntric segons algunes 
veus, va arribar a dir frases tals com: " “I love Los Angeles. I love Hollywood. They’ re beautiful. Everything is plastic, but I love plastic”. El seu egocentrisme va arribar a tal punt que va arribar a redactar cada dia els seus 11 anys de vida com artista, en un diari que ara es pot trobar per internet: Diary of a Star on ell mateix mitificava el mite.
veus, va arribar a dir frases tals com: " “I love Los Angeles. I love Hollywood. They’ re beautiful. Everything is plastic, but I love plastic”. El seu egocentrisme va arribar a tal punt que va arribar a redactar cada dia els seus 11 anys de vida com artista, en un diari que ara es pot trobar per internet: La seva obsessió per Hollywood i la "Society" va ser plasmada a les seves obres: dibuixos de Marilin Monroe,Elisabeth Taylor, Elvis Presley...d'entre d'altres mostraven el desig d'aquell home, que de petit havia viscut en la pobresa, d'integrar-se a la societat del glamour i de les festes de "studio 54".
Andy Warhol va morir el 22 de febrer, als 80 anys, després d'una infructuosa operació de vesícula. Va morir, o més ben dit, va "desaparèixer" com a ell li agradava dir, però deixant un mite al seu voltant, aligual que molta de la seva estimada "gent de la societat". La seva obra, inedita en aquells moments i copiada infinites vegades actualment, només pot explicar-se amb les seves pròpies paraules: " Tot el significat de la meva obra es troba a la superficie. Darrera no hi ha res".
(alguna cosa de Warhol: http://www.warhol.org/)
El secreto de los hermanos Grimm
0 comentaris Escrit per LuLu el diumenge, setembre 25, 2005 a les 9:39 PM.
amb un pressupost de 75 milions de dolars, Ferry Gillian, director de pelicules com 12 monos i el rei pescador, ens porta "el secreto de los hermanos Grimm". Basada en el guió de Ehren Krueger, la pelicula ens mostra la vida de Will i Jake Grimm (Matt Damon, Heath Ledger), dos germans estafadors que utilitzaven les llegendes i contes fantàstics per difondre el pànic i aconseguir diner fàcil. Un cop es veuen atrapats per les autoritats franceses, són obligats a enfrontar-se a un fet paranormal autèntic: un bosc encantat on les joves desaparèixen sense deixar rastre.
Una película que reflexa el conflicte entre fantasia i les idees de la il·lustració, un conflicte encara vigent en aquests dies segons Gillian, que ha intercalat en aquest conte sobre els germans Grimm els personatges creats per ells mateixos, com són la Bella durment, la caputxeta vermella o Hansel i Gretel.
The bravery ( + artista convidat) a Espanya!
3 comentaris Escrit per LuLu el divendres, setembre 23, 2005 a les 8:52 PM.
Doncs sí! aquest grup neoyorki ha elegit els dies 29 i 30 de Novembre per a actuar a Espanya, i presentar el seu primer disc "the bravery". Les ciutats afortunades seràn Madrid i Barcelona respectivament, a la capital catalana actuant a la sala apolo. Les entrades valen 20 euros i ja estan disponibles per internet.
The bravery, acusats de ser una còpia de The killers, ens ofereix com molts d'altres grups sorgits en aquesta febre "revival anys 80" una interpretació dels clàssics amb un pop-rock alternatiu que aconsegueix una gran sonoritat i acceptació de l'audiència. Sam Endiccott, vocalista del grup i productor ha aconseguit el que pretenia, atreure amb les seves cançons a infinitat de gent arreu del món.
Així que ja saps: 30 de Novembre. Sala Apolo. 22:00. The bravery
per veure alguna cosa d'ells clica a l'enllaç
Ja estem a setembre! ja comença el temps del fred, comença la tornada al cole, la tornada a la uni, a la feina, la depressió post-vacacional i la llista pels reis. Els amants de la música potser voldràn tenir en compte alguns d'aquests cantants que aparèixen al top ten musical d'aquest mes. =)
By your side-Cocoroise--> Utilitzant elements de la vida quotidiana com cafeteres, pots, cubells...les germanes Cassad aconsegueixen les percussions tan peculiars que generen el caire màgic de les seves cançons, presentades com a un crit d'amor però plenes de crítica social, sobretot vers la religió i el racisme. Aquest grup de folk electrònic va començar "com un joc", "era una cosa molt fresca que gravavem per nosaltres, d'una manera molt barata i un so molt lo-fi". Aleshores va ser quan Touch $ Go va apostar per elles, només sentir les seves cançons per telèfon, i va sortir a la llum "La Maison De Mon Reve". Amb "Noah's ark", el seu últim disc, Cocoroise segueix presentant la crítica d'una manera inocent i angelical.
Oh La La- Goldfrapp--> Del seu nou disc, Supernature,
treiem Oh La La, una cançó més de les tantes que té que
permet que diguem que està amunt perquè ho mereix. Després del seu debut amb "Felt Mountain" nominat als premis Mercury Award, van treure al 2003 "Black Cherry". Aquest 2005 ha tornat amb "Supernature" on presenta un pop-sònic barrejat per Spike Stent, arreglista per a Madonna, Bjork i U2 d'entre d'altres. Escoltant Supernature arribes a la conclusió que no és d'estranyar que Goldfrapp estigui solicitat per artistes com Franz Ferdinand o Marilyn Manson per a que facin remescles dels seus temes.
Tempation Waits- Garbage--> del seu disc Version 2.0 i seguint la línia dels seus inicis. Garbage ha tret fa res l'àlbum Bled like me, que surt just en desè aniversari de l'aparició del seu primer disc "Garbage", que va arrassar amb temes com "i'm only happy when it rains" o "stupid girl". Aquest nou cd apareix després d'una llarga pausa del grup, on fins i tot es rumorejava la seva desaparició degut als problemes de veu que va patir Shirley Manson,la vocalista. Si en voleu sentir alguna cosa estigueu atents si sentiu els títols "metal heart"o "Right between the eyes" entre d'altres.
you're beautiful- James Blunt--> el músic que ha arrebatat a Coldplay el nº 1 a les llistes britàniques després de 4 setmanes a munt de tot ( i això em fa mal dir-ho ) ens obsequia amb una cançó dolça i honesta. una "nyonyeria" que agrada a tothom, amb un videoclip sensible però esgarrifant a la vegada. Aquest ex-capità de l'exèrcit britànic no surt de la seva sorpresa al veure que amb el seu primer disc "back to Bedlam" ha aconseguit arribar a ser primer de les llistes d'èxits. "eren cançons que componia per a mi mateix. El seguent pas va ser aconseguir un contracte discogràfic per a ensenyar a la gent els meus somnis personals". Sembla que ho ha aconseguit.
My mathematical mind-Spoon--> Spoon va sorgir l'any 1994 degut a la unió de dues persones: Britt Daniel, veu i guitarra, i Jim Eno, bateria. La majoria del públic encara no els ha descobert però tot i així són anomenats com el grup més provocatiu d'amèrica. La seva música, mescla de Punk i música independent els ha fet ser comparats per grups com pixies. Aquest any i després de treure discos com "series of sneaks" (1998), "girls can tell" (2001) i "kill the moonlight" (2002), tornen amb "gimme fiction" que presentaràn a Espanya el 13 d'octubre a la sala Razzmataz ( 18 euros l'entrada)
By your side-Cocoroise--> Utilitzant elements de la vida quotidiana com cafeteres, pots, cubells...les germanes Cassad aconsegueixen les percussions tan peculiars que generen el caire màgic de les seves cançons, presentades com a un crit d'amor però plenes de crítica social, sobretot vers la religió i el racisme. Aquest grup de folk electrònic va començar "com un joc", "era una cosa molt fresca que gravavem per nosaltres, d'una manera molt barata i un so molt lo-fi". Aleshores va ser quan Touch $ Go va apostar per elles, només sentir les seves cançons per telèfon, i va sortir a la llum "La Maison De Mon Reve". Amb "Noah's ark", el seu últim disc, Cocoroise segueix presentant la crítica d'una manera inocent i angelical.
Oh La La- Goldfrapp--> Del seu nou disc, Supernature,
treiem Oh La La, una cançó més de les tantes que té que
permet que diguem que està amunt perquè ho mereix. Després del seu debut amb "Felt Mountain" nominat als premis Mercury Award, van treure al 2003 "Black Cherry". Aquest 2005 ha tornat amb "Supernature" on presenta un pop-sònic barrejat per Spike Stent, arreglista per a Madonna, Bjork i U2 d'entre d'altres. Escoltant Supernature arribes a la conclusió que no és d'estranyar que Goldfrapp estigui solicitat per artistes com Franz Ferdinand o Marilyn Manson per a que facin remescles dels seus temes.
Tempation Waits- Garbage--> del seu disc Version 2.0 i seguint la línia dels seus inicis. Garbage ha tret fa res l'àlbum Bled like me, que surt just en desè aniversari de l'aparició del seu primer disc "Garbage", que va arrassar amb temes com "i'm only happy when it rains" o "stupid girl". Aquest nou cd apareix després d'una llarga pausa del grup, on fins i tot es rumorejava la seva desaparició degut als problemes de veu que va patir Shirley Manson,la vocalista. Si en voleu sentir alguna cosa estigueu atents si sentiu els títols "metal heart"o "Right between the eyes" entre d'altres.
you're beautiful- James Blunt--> el músic que ha arrebatat a Coldplay el nº 1 a les llistes britàniques després de 4 setmanes a munt de tot ( i això em fa mal dir-ho ) ens obsequia amb una cançó dolça i honesta. una "nyonyeria" que agrada a tothom, amb un videoclip sensible però esgarrifant a la vegada. Aquest ex-capità de l'exèrcit britànic no surt de la seva sorpresa al veure que amb el seu primer disc "back to Bedlam" ha aconseguit arribar a ser primer de les llistes d'èxits. "eren cançons que componia per a mi mateix. El seguent pas va ser aconseguir un contracte discogràfic per a ensenyar a la gent els meus somnis personals". Sembla que ho ha aconseguit.
My mathematical mind-Spoon--> Spoon va sorgir l'any 1994 degut a la unió de dues persones: Britt Daniel, veu i guitarra, i Jim Eno, bateria. La majoria del públic encara no els ha descobert però tot i així són anomenats com el grup més provocatiu d'amèrica. La seva música, mescla de Punk i música independent els ha fet ser comparats per grups com pixies. Aquest any i després de treure discos com "series of sneaks" (1998), "girls can tell" (2001) i "kill the moonlight" (2002), tornen amb "gimme fiction" que presentaràn a Espanya el 13 d'octubre a la sala Razzmataz ( 18 euros l'entrada)
Rere 10 anys amb Mark Bridon i el grup de pop electrònic Moloko,Roisin Murphy va confessar a "the Guardian" que quan aquest va desaparèixer es va sentir "completament deprimida, encara que mai vaig pensar que sense Mark no podria fer res, que no sería res sense el meu novio".
Aquest fet es demostra amb el seu debut en solitari, un album anomenat "Ruby Blue" i treballat amb Matthew Herbert. Herbert ha manipulat de manera diferent a la que estem habituats la veu i les gravacions de Roisin generant un àlbum amb menys compressió i menys efectes, molt poc eco i més sec i dur. Segons Roisin "res estava preparat, i el resultat final tampoc s'assembla al que teniem en ment a l'entrar a l'estudi i sobre el que havíem parlat", i és que inicialment només pensaven gravar 1 o 2 cançons, sense tenir en ment la idea d'un disc complet. L'únic que tenien segur era "if we're in love" el senzill de presentació, que va entrar a l'estudi ideat com a tema pop però amb tocs de música electrònica del 80, i així va ser. La resta ha estat un joc d'improvització.
Tot i les diferències en la veu, en aquest seu primer "solo", Roisin segueix la tradició ja agafada a Moloko,on la posada en escena i el performance eren una de les parts més importats en els seus shows. I és que al treballar amb els sons, amplificadors, canvis de veu...mai se sap el que pot passar, i el performance, el viure dins el que s'està cantant, ajuda a estar interiorment en la música i a una millor comprensió i representació d'aquesta.
per a més informació, a continuació teniu una mini biografía sobre Moloko
Moloko va aparèixer l'any 1994 quan Roisin Murphy, una cantant irlandesa, coneix a Mark Brydon, un productor, a Sheffield (Anglaterra). El 1995 la parella treu "Do you like my tight sweater?" on "killer Bonnies" i "Fun for me" arrassen en el panorama músical. l'any 1998 tornen a sorgir amb "i'm not a doctor" i al 2000 amb "things to make and do".
Una bona definició de Moloko és impossible, ja que escoltant cada cançó dels seus diferents àlbums, trobes sons diferents. Passen per diferents estils com són el funk el pop o el jazz, amb la idea de la innovació i l'experimentació sempre per davant. (per veure alguna cosa d'ells cliqueu a l'enllaç)
Familiar Feelings
Diferencies entre sexe masculí i femení? per què l'home no sap escoltar i la dona no sap llegir els plànols? per què l'home és adicte al futbol i la dona a les telenoveles? per què la dona és la que ha de cosir i l'home és el que porta el pa a casa? Aquests tòpics que cada cop més ràpid s'estan esborrant de la societat en els fets però que segueixen immersos dins la nostra ment ajuden a crear pel·lícules, sèries i còmics com "en que piensan las mujeres", "ally McBeal", "Jack & Jill" i milers d'altres. Qui no ha vist anuncis en que surt un home rentant els plats? què es vol mostrar amb aquest fet? és una denúncia contra el masclisme o només vol donar a entendre que el producte anunciat és modern i segueix els passos de la societat? Què és pitjor el masclisme i feminisme o seguir la ona "sóc anti-masclista, sóc anti-feminista"?
En un món en el que ja es poden casar les parelles homosexuals, el masclisme i el feminisme tenen encara cabuda? si ja tots sóm iguals davant la llei, perquè no sen's presenta com a gènere sinó com a una unitat que són les persones, aleshores masclisme i feminisme no són en realitat el mateix?
Antigament, a les tribus, els rols eren agafats no per la condició sexual en que neixies, sinó per decisió pròpia. un humà de sexe masculí podia pertànyer al rol de les dones, i viceversa. No es tractava de l'aspecte exterior. No es tractava d'una obligació creada en el moment que neixies, cadascú elegia, era una democràcia, era llibertat. Aleshores...pensant en tot això...què hem fet, avançar o retrocedir en el temps? estem realment en una democràcia?
En un món en el que ja es poden casar les parelles homosexuals, el masclisme i el feminisme tenen encara cabuda? si ja tots sóm iguals davant la llei, perquè no sen's presenta com a gènere sinó com a una unitat que són les persones, aleshores masclisme i feminisme no són en realitat el mateix?
Antigament, a les tribus, els rols eren agafats no per la condició sexual en que neixies, sinó per decisió pròpia. un humà de sexe masculí podia pertànyer al rol de les dones, i viceversa. No es tractava de l'aspecte exterior. No es tractava d'una obligació creada en el moment que neixies, cadascú elegia, era una democràcia, era llibertat. Aleshores...pensant en tot això...què hem fet, avançar o retrocedir en el temps? estem realment en una democràcia?
no vull pensar en el que arribarà demà
1 comentaris Escrit per LuLu el dijous, setembre 15, 2005 a les 6:01 PM.
a vegades et sents sol, sense ningú. Sents el silenci com t'envolta en tota la seva grandesa, o sents el remor de gent, al teu voltant, però tú segueixes estàn sol, i és que de fet la vida què és? és un joc d'interacció. La interacció entre les teves vivències, les teves experiències i aventures i les dels altres, és un joc de coincidències de fets diferents que creen un puzzle què genera la teva experiència. És una cosa difícil d'explicar, "estranyes coincidències", el títol d'aquella película sobre les casualitats. I les casualitats què són? existeix el destí? el que he fet avui tindrà repercussions amb el demà? els meus amics també fan coses, els meus pares també trien decisions, puguin ser acertades o no, però tot això, ens crea un camí? la solitud a que a vegades arribem les persones no té res a veure amb el camí que fem tots junts, és un sentiment. Un fet estrany i únic que pot ser consequència del que hem viscut però també del que vam viure. Semblo un llibre d'autoajuda, però només vull arribar a pensar que...a vegades em puc sentir sola, però no és perquè jo ho estigui, és pel fet de que la meva ment ho pensa. Després ho miro fredament, miro al meu voltant, i veig que allà estava la Montse en un racó esperant-me per abraçar-me. Allí estava el Jaume preparat per agafar el telèfon a cada truc, allí estaven el Joan, la Kuri, la Cris el Xevi animant-me i estant amb mi encara que estigués una mica trista, i allí estaven els meus pares i les bessones,la sanxu, la Laura, i molta més gent que pensava en mi, que tot i el meu silenci i el meu estancament en el temps, estaven interaccionant amb mi, i fent-me part de la seva vida, fent-me sentir més viva i sabent que la solitud en realitat no existeix.
Li agafes les mans, amb els dits de pedra, però calents, li acaricies el front i el sents respirar. Et quedes allà assegut, mirant-lo, acompanyant-lo amb cada respiració, a cada moviment de tòrax, i passen els segons, els minuts, les hores...i tot segueix igual, es para el temps...i els seus ulls segueixen closos. voldries abraçar-lo, apretar-te ben fort a ell i dir-li que te l'estimes moltissim i que ha sigut un avi genial i que pateixes veient-lo així, i que t'agradaria que pogués veure el seu voltant, que estaria feliç de veure a tota la familia al seu costat en aquests moments, i que tothom l'estima, i que l'Enric, el més petit, pregunta per ell, i diu que "l'avi ja ha tornat a casa en ambulància perquè li feia mal el peu"i que l'estima molt. Recordes coses, tens flaixos al menjador, amb els jocs dels nens, amb els quadres que pintava...i penses que de fet és millor, que ara no pateix, que està adormit i es va apagant de mica en mica, com una espelma, que és una mort dolça, i que de fet és la millor mort que pot tenir, a casa, amb els seus, i plores.
